L’ absència

“A totes les cases sempre hi ha una cadira buida”, deia sempre Manel Surroca. La cadira buida, l’absència, és quelcom que el va marcar des de ben jove i durant tota la seva vida. És per aquenta raó que darrera i davant de la seva obra, les cadimes i l’absència era i és present.

Aquest passat 22 de juliol, al Monestir de Sant Pere de Camprodon, aquesta absència es va transformar en presència de color, en presència de colors. En aquesta, bans de fer les primeres passes a l’interior del monument romanic del segle XII, una de les Wild Chair1 dels artistes Ariane Patout i René Müllerdonava la benvinguda.

Dins, una gran exposición d’homenatge a Surroca, pero tumbé a tots aquella que els van acompanyar en algun moment de la seva vida per fer d’un noi de 30 anys, escultor, a l’artista dels pinzells.

Només entrar, a la dreta, l’obra “l’absència.2006” que emmarca l’exposició; a l’esquerra, un autoretrat del seu germà, Anton, que als 25 va morir i li va deixar la paleta i el color. Va ser la primera absència que va marcar la seva vida.

Més endavant, al centre del monestir, després d’haver recorregut i gaudit de l’obra de grans artistes i familiars que van influenciar a la vida de Surroca (el seu germà, el seu pare, Frederic Marés, Joan Ponç, Marius Vilás, entre altres), la mostra es divideix entre allò més terrenal, quelcom que es palpa, que es veu, a l’ho més intangible, aquell món més espiritual, imaginari, que va aprendre tant de Joan Ponç. Al centre, una impressionant mostra marcant aquest horitzó entre la terra i el cel. Una línea fina, diminuta marcada pels colors i la plum.

Tota l’exhibició que es podrà veure fins a l’11 de setembre, també dona a conèixer obra inèdita recopilada després d’una crida popular. Obra que havia estat en cases de coneguts i de no tant coneguts de Surroca i que ara, per primera vegada, es retroba amb tot allò que un dia l’artista dels pirineus, Manel Surroca, va tenir, va ser.

Ester Vilar

La vaca que riu

A en Manel i al seu germà Anton hi havia tres coses que els agradaven molt: jugar i correr pels carrers, llegir contes i fer dibuixos i pintar.

A Camprodon però, els hiverns eren freds i, durant les tardes fosques els pares, no els deixaven sortir al carrer. Llavors, s’entretenien amb les seves xerrameques, amb els llibres de contes o fent dibuixos i pintant com veien que feia el seu pare quan li encomanaven algun decorat per al teatre.

Un dia de finals d’hivern, el cel es va ennuvolar i la pluja va fer que tot semblés d’un color gris pesant. En Manel i l’Anton estaven moixos: aquell dia, no podien sortir i no trobaven la manera de fer passar les hores.

En Manel es va asseure al costat de la finestra del menjador des d’on es veien unes boniques vistes. Mentre queia la pluja silenciosa li va venir al cap una idea divertida, una idea que va dibuixar un somriure en els seus llavis.

-Què passaria si la pluja fos de colors?

Si plogués aigua de colors, aquella vaca més grossa que veia des de la finestra de casa podria ser d’un color groc i lluminós, aquell groc que tenen les llimones o el groc dels rovells d’ou.

La del costat que abaixava el cap per menjar podria ser vermella i la que movia la cua per espantar les mosques podria ser blava, ja que semblava més trista que les altres...

Ah,i l’altra de més amunt rosada com les flors de l’estiu... Quin riure que li feia imaginar el color que tindrien cada una de les vaques del seu ramat.

La pluja tranquil·la que queia sobre l’herba seria transparent, com la de sempre, com la pluja de veritat.

El verd dels prats de Camprodon és d’un verd maragda, verd de pedra preciosa. En Manel creia que era el verd més bonic del món i la seva pluja imaginada d’aquella tarda grisa no el podia modificar ni una mica.

Llavors en Manel va pensar que això que imaginava ho podia pintar. Va anar a la seva habitació sense dir res, va agafar les pintures, el cavallet i els pinzells i va començar a pintar les vaques que veia des de darrera del vidres tal com les havia imaginat. Aquell dia de finals d’hivern, en Manel va pintar aquest bonic quadre.

Ja ho sabem, les vaques de la nostra vall són marró o blanques tacades de negre, però el seu somni el va portar a pintar el món d’una altra manera, a veure el món amb els ulls de la imaginació.

L’Anton se’l mirava, no li deia res, ell també s’entretenia amb els llapis i els carbonets imaginant qui sap què. Quan en Manel va acabar de pintar les vaques, l’Anton li va dir:

-Manel, t`has fixat en la vaca que has pintat vermella com el foc?.

Mira-la com riu!

Día de les llengües, abril 2017

M.Àngels Rigat

Pintar con el corazón.

Se suele mezclar palabras o hacer juegos de palabras, pintura antigua, pintura moderna: "que gran equivocación" solo hay una clase de pintura: pintura buena...

Hablar de arte siempre ha sido difícil y en nuestros días bastante más por la gran desorientación que hay: ardua tarea es encauzar esta corriente equívoca, hacer ver lo que es y lo que se asemeja, hacer comprender que arte es crear, no copiar o transcribir del natural tal como lo ve cualquier mortal, esta inquietud, esta manera de comprender, esta forma de equilibrar las masas no implica para nada la copia justa de la naturaleza; arte es decir algo de la manera más bella posible, idealizar la visión que uno siente. Pintar con el corazón.

Se suele mezclar palabras o hacer juegos de palabras, pintura Antigua, pintura moderna: “que gran equivocación” solo hay una clase de pintura. Pintura Buena. Todos los caminos son Buenos siempre que uno ponga la intención: no se deben hacer las cosas siguiendo un método, no se debe encontrar la manera o sistema de resolver un cuadro, cada uno es un problema distinto, el estado anímico del artista influye mucho, debe ponerse en cada obra todo el amor, toda la fuerza expresiva que uno sea capaz y todo el sentimiento.Color, color, cuanta razón tenía Van Gogh al decir que el pintor tenía que ser un colorista, al decir pintor me refiero al de mañana. (El día que todos se den cuenta de la belleza del color y olviden el motivo, comprenderán que no todo es forma en un cuadro, aunque no por esto se tenga que olvidar ésta). Quizás después lleguen a comprender algunos artistas. Esta satisfacción que uno siente al poner un color al lado de otro, en hacer vibrar estas masas cromáticas, en hacer cantarín verde, en hacer brillar un rojo, valorar sin ensuciar el color y decir de la manera más natural lo que uno siente, sin torturación ni afecticismo; en una palabra, sencillamente, profundamente, este es mi ideal, otros que busquen por otro lado, da igual, no todas las ideas son iguales.

Quisiera hablaros de mis emociones pictóricas, quisiera haceros comprender mis amarguras y mis desengaños delante de un cuadro, no soy escritor y éstas solos puedo decirlas y muy malamente pintando. No quiero hablar de la pintura de los demás. ¿Para qué, si apenas puedo daros una explicación de la mía?. Solo sé que la tengo aquí dentro, muy hondo y que la siento con tanta fuerza que no puedo contenerme y debo pintar, pintar. Muchos me han preguntado si veo tal como pinto, “que disparate”; lo siento así y es una necesidad el que yo ponga tal o cual color, tal o cual forma. Esta paz, esta torturaron, este placer, esta amargura, forma parte de nosotros mismos y hay de aquel que no lo siente.

Pintura moderna o pintura Antigua, que más dá, lo que falta es pintar Buena. Nos miran a todos por la espalda, quizás el día de la mañana cuando nos vean de frente y nos reconozcan como nosotros reconocemos a los grandes maestros, podrán ser juzgadas con más justicia nuestras obras.

Manel Surroca