Es poden barrejar paraules o fer jocs de paraules, pintura antiga, pintura moderna,” quina gran equivocació”, solament hi ha una classe de pintura: pintura bona. Tots els camins són bons sempre i quan un posi la intenció.
No s’han de fer les coses seguint un mètode, no s’ha de trobar la manera o sistema de resoldre un quadre , cada un és un problema diferent. L’estat anímic de l’artista influeix molt. En cadascuna de les obres s’ha de posar tot l’amor, tota la força expressiva que un sigui capaç i tot el sentiment.
Color, color, quanta raó tenia Van Gogh al dir que el pintor havia de ser colorista, al dir pintor em refereixo al de demà. ( El dia que tots se’n adonin de la bellesa del color i oblidin el motiu, comprendran que no tot és forma en un quadre, tot i que tampoc no hem d’oblidar aquesta). Potser després arribin a comprendre a alguns artistes. Aquesta satisfacció que un sent al posar un color al costat de l’altre, en fer vibrar aquestes masses cromàtiques, en fer cantar un verd, en fer brillar un vermell, valorar sense embrutar el color i dir de la manera més natural el que un sent, sense torturar-se, ni afectar-se: en una paraula, senzillament, profundament; aquest és el meu ideal. D’altres que busquin per un altre canto,tant és, no totes les idees són iguals .
MANEL SURROCA
La pintura d’en Surroca sorgeix d’aquell indefectible lloc de l’esperit on no cap distinció entre paraula, pensament , música i color. Per aquesta raó la seva pintura no denuncia, ni provoca.
Amb delicades boirines i lluminoses transparències, el seu esperit se’ns apropa murmurant com un silenciós riu, en mig de les entranyes d’un paisatge ocult.
Aquest treball realitzat en el cor del Pirineus, està impregnat del misteri propi de les grans muntanyes, del grans arbres, del més profund silenci.
L’home que ho destil·la quan aixeca el cap no veu les constel·lacions i és això el que el ser Humà haurà de veure per tenir una noció exacte de la seva dimensió.
Davant de tanta immensitat, l’artista sorprès , s’inclina a meditar, a intentar trobar en els plecs més profunds de sí mateix els equivalents de la màgia que l’ envolta.
11 de febrer 1975
